El 20 de febrer, Dia Mundial de la Justícia Social, FEDAIA ha fet un comunicat contundent: les infàncies i les adolescències són el grup de població més perjudicat per la desigualtat. I les dades ho confirmen. A Catalunya, el 36,5% dels nens, nenes i adolescents es troben en risc de pobresa o exclusió social, més de 10 punts per sobre del conjunt de la població.

Aquesta realitat no és una anècdota ni una mala ratxa. És un símptoma d’un sistema que no està garantint drets ni igualtat d’oportunitats. I quan això passa amb la infància, el cost és doble: el patiment d’avui i les conseqüències de demà.

Quan una societat no protegeix la seva infància, no només falla en la seva responsabilitat pública: també erosiona la cohesió social, la salut comunitària i la confiança col·lectiva. I això es tradueix en trajectòries educatives interrompudes, malestar emocional, soledats, precarietats cronificades i oportunitats que s’apaguen abans d’hora.

Què vol dir posar les infàncies al centre

Posar les infàncies al centre no és un eslògan. És prendre decisions concretes, sostingudes i valentes: pressupostàries, comunitàries i de garanties de drets.

FEDAIA apunta dues palanques clares:

  • Un augment progressiu dels recursos destinats a infància i adolescència per apropar-nos a la mitjana europea (2,5% del PIB).
  • una prestació universal per la criança, en la línia de la Prestació Econòmica Universal per a la Criança (PEUC), defensada com una inversió i no com una despesa.

I hi afegeix urgències que ja són inajornables: recursos per als serveis que acompanyen infants i famílies, millor atenció en salut mental i polítiques d’habitatge que garanteixin estabilitat.

El que veiem cada dia: la desigualtat té cara i nom

Des de la nostra realitat, sabem que la desigualtat no és una dada estadística: és un infant que no ha sopat, una família que ha de triar entre menjar o vestir, una habitació compartida per massa persones, un desnonament que trenca rutines i seguretats, un nen o nena que arriba a l’escola cansat perquè la nit ha estat llarga.

I també és el que no es veu tant: l’angoixa sostinguda, la vergonya, la sensació de no encaixar, la desconnexió amb l’aprenentatge, la tristesa que es fa conducta, el silenci que es fa somatització.

Quan la pobresa s’instal·la, impacta en tot: en la salut, en el rendiment escolar, en les relacions, en l’autoestima i en les expectatives. I això, si no s’atura, es cronifica i passa de generació en generació.

El nostre model: acció comunitària i atenció integral per trencar el cercle

Davant d’una pobresa estructural, les respostes parcials no funcionen. Per això, des de la Fundació Marianao treballem des d’un model d’atenció integral i comunitària: acompanyem infants, adolescents i famílies connectant les dimensions educatives, emocionals, socials i comunitàries, perquè les dificultats no s’aborden mai en un sol àmbit ni es resolen amb una única resposta.

Acompanyar, per a nosaltres, vol dir generar espais segurs i de pertinença, on cada infant i cada jove se senti mirat i reconegut, sense estigmes. Vol dir també reforçar vincles educatius i familiars perquè ningú hagi de sostenir en solitari allò que és estructural, i perquè les famílies puguin sentir-se més acompanyades, més orientades i amb més eines per afrontar el dia a dia.

I vol dir activar aliances al territori: treballar amb escoles, serveis, entitats i xarxes comunitàries perquè la comunitat organitzada complementi i acompanyi, però no substitueixi allò que correspon a les polítiques públiques. Tot plegat amb una mirada preventiva i de continuïtat, perquè el suport arribi a temps, abans que l’exclusió es consolidi i es cronifiqui.

Aquesta és la clau: no es tracta només d’atendre necessitats immediates, sinó de construir condicions perquè els drets siguin possibles.

Aliances i polítiques públiques: una responsabilitat compartida

Ens sumem a la crida de FEDAIA perquè no podem normalitzar que més d’un terç dels infants visquin en risc d’exclusió.

La comunitat pot fer molt, però no pot fer-ho sola. Sense pressupost sostingut, serveis garantits i polítiques redistributives eficaces, les iniciatives locals queden sempre en tensió: fent miracles per tapar forats que no haurien d’existir.

Per això, cal un canvi de rumb que situï les infàncies al centre: amb inversió, amb universalitat en el suport a la criança, amb salut mental accessible i amb habitatge estable. I cal fer-ho no perquè “ens va bé”, sinó perquè és just, perquè és dret, i perquè és futur.

Si la justícia social vol dir alguna cosa, ha de començar aquí: garantint que cap infant creixi amb la vida en contra.