Entre la presó i la comunitat: on comença el canvi

Sortir de la presó no és el final del camí. Per a moltes persones, és l’inici d’una etapa complexa, marcada per la incertesa, la manca d’oportunitats i la dificultat de tornar a trobar un lloc. La llibertat arriba, però sovint ho fa sense vincles ni referents. I aleshores apareix una pregunta incòmoda: estem preparats, com a societat, per acollir-la?

La reinserció és una qüestió de comunitat

Durant molt temps, la reinserció s’ha entès com un procés individual, gairebé com una responsabilitat exclusiva de la persona. Però l’experiència ens diu una altra cosa: ningú no es reinsereix sol. La possibilitat de començar de nou depèn, en gran part, de l’entorn que troba. Quan no hi ha vincles, quan no hi ha espais on ser reconegut, quan tot el que l’envolta recorda constantment el passat, el camí es fa molt més difícil. En canvi, quan hi ha algú que acompanya, quan hi ha un lloc on sentir-se part i quan la comunitat no jutja sinó que sosté, les possibilitats de canvi es multipliquen.

Per això, si volem parlar de reinserció, hem de començar a parlar de vinculació. Vincular vol dir reconnectar amb la vida quotidiana, amb els altres, amb la pròpia capacitat de decidir i de projectar-se. Vol dir deixar de ser només “algú que ha estat a la presó” per tornar a ser veí, treballador, company o ciutadà. I aquest procés no comença el dia que s’obre la porta de la presó. Comença abans, quan el vincle amb la comunitat ja s’ha començat a construir i apareixen figures i espais que poden esdevenir referents reals en el procés de canvi.

Apropar la comunitat a la presó

Quan la comunitat entra a la presó —a través de relacions que es construeixen sense judicis, d’espais compartits o de persones que s’impliquen en el procés— ja s’està posant en marxa alguna cosa important. Es creen vincles que no desapareixen en sortir, relacions que poden sostenir els primers dies fora, que sovint són els més fràgils. Aquest gest, aparentment petit, té una força enorme, perquè trenca la lògica de la distància i acosta realitats que sovint no es troben.

Això també implica la ciutadania. La reinserció no és només responsabilitat de qui surt de presó, sinó també de qui hi és fora. Implica deixar de mirar des de la distància i començar a formar part del procés, generant vincles, oportunitats i espais d’acollida. També vol dir preparar el retorn, acompanyar famílies, obrir espais on compartir el que pesa i donar eines perquè la vida en llibertat sigui realment possible.

Tornar a formar part de la comunitat

Ningú no pot tornar a començar si no hi ha algú que l’esperi a l’altra banda.

En el fons, tot això ens interpel·la com a societat. La manera com acollim —o no— aquestes persones condiciona directament les seves oportunitats de començar de nou. Podem continuar aixecant murs invisibles i reforçant l’estigma, o podem assumir que la reinserció és una responsabilitat compartida que passa per generar vincles, confiança i espais on tothom tingui una nova oportunitat.

A la Fundació Marianao fa més de 35 anys que treballem en aquesta direcció, acompanyant persones que estan o han estat a la presó perquè puguin reconstruir els seus projectes de vida. Ho fem des del Projecte David, oferint suport social, emocional i jurídic al llarg de tot el procés, però sobretot posant el focus en allò que sovint marca la diferència: els vincles, les oportunitats i la connexió amb la comunitat.

Amb el programa de mentoria post penitenciària Fem Camí, aquesta vinculació comença abans de la sortida i es consolida després. Persones voluntàries esdevenen referents reals en aquest procés, generant relacions de confiança que sostenen, orienten i obren noves possibilitats. D’aquesta manera, la sortida no és un salt al buit, sinó un procés acompanyat, amb una comunitat que ja hi és.

Perquè no es tracta només de sortir, sinó de tenir vincles i oportunitats un cop fora.



Si creus que ningú hauria de començar de nou en solitari, suma’t i ajuda’ns a construir vincles que fan possible el canvi: fes-te sòci/a.