L’escola al centre, però no sola

Fa uns dies, en el marc de la jornada Reivindiquem l’educació: on som, d’on venim i com ens recuperem, organitzada per Equitat.org, vam participar en una conversa sobre el compromís col·lectiu amb l’educació. Una de les preguntes centrals era com podem teixir aliances capaces de sostenir una transformació educativa real.

La resposta no és senzilla, però parteix d’una convicció clara: l’escola ha d’estar al centre, però no pot estar sola.

Durant molts anys hem demanat a l’escola que compensi desigualtats que no s’originen dins seu. La segregació, la diversitat creixent, les noves estructures familiars i els reptes de la societat digital, entre d’altres, han contribuït a transformar profundament el model educatiu. Totes aquestes complexitats entren cada dia a les aules, però no s’originen només a l’escola ni poden ser abordades exclusivament des d’ella. El professorat les acull i hi dona resposta tant com pot, però no podem demanar al sistema educatiu que resolgui tot sol reptes que interpel·len el conjunt de la societat.

El professorat les acull i hi dona resposta tant com pot, però no podem esperar que el sistema educatiu resolgui tot sol problemes que afecten el conjunt de la societat. 

Per avançar cap a una educació realment equitativa, hem de passar d’una escola que intenta compensar les dificultats del seu entorn a un entorn que també educa i compensa.

Mirar cinquanta metres més enllà

Una situació viscuda en un municipi il·lustra bé aquesta necessitat. Una escola es plantejava crear una biblioteca pròpia, amb tot l’esforç econòmic i organitzatiu que comportava, mentre que a només cinquanta metres hi havia una biblioteca municipal.

L’exemple pot semblar anecdòtic, però revela una manera de funcionar massa habitual. Sovint, les escoles, els serveis socials, els equipaments culturals, les entitats i els serveis de salut treballen intensament, però ho fan cap endins, des de lògiques sectorials i amb poca permeabilitat entre ells.

A vegades no ens falten recursos; ens falta mirar cinquanta metres més enllà.

Connectar una escola amb una biblioteca no consisteix només a compartir un equipament. Vol dir reconèixer que la biblioteca també és un agent educatiu. De la mateixa manera, ho són les famílies, les entitats socials, els clubs esportius, els espais culturals, els projectes de lleure, els serveis municipals i les xarxes veïnals.

El territori ja té una gran capacitat educativa. El repte és identificar-la, reconèixer-la, connectar-la i posar-la al servei de les trajectòries dels infants i joves.

La comunitat no s’articula sola

Parlar d’ecosistemes educatius comunitaris no és parlar simplement de coordinació. Tampoc no consisteix a convocar reunions puntuals o a acumular convenis entre organitzacions. Implica compartir diagnòstics, prioritats i responsabilitats. I, sobretot, construir confiança entre persones i institucions que sovint treballen sobre una mateixa realitat sense conèixer-se prou.

Aquesta articulació necessita una aposta política i recursos concrets. Cal reforçar la governança educativa local, dotar els territoris de més capacitat per diagnosticar les seves necessitats, establir prioritats i construir respostes adaptades a cada realitat. També calen equips i professionals amb l’encàrrec explícit de connectar actors, generar relacions i acompanyar processos comunitaris.

La comunitat no s’articula espontàniament. Necessita temps, intencionalitat, governança i recursos.

En aquest model, el tercer sector comunitari no pot ser considerat únicament un operador que executa activitats o presta serveis. Les entitats arrelades al territori aportem proximitat, coneixement de les trajectòries personals, capacitat de generar confiança i una mirada integral sobre la vida de les persones. Som, també, actors educatius.

Que una oportunitat existeixi no vol dir que sigui accessible

Construir un entorn educatiu ric és imprescindible, però no és suficient. Una ciutat pot tenir biblioteques, activitats esportives, escoles de música, reforç educatiu, teatre, espais juvenils o propostes de lleure i, malgrat això, deixar-ne fora molts infants.

Les oportunitats no es distribueixen automàticament. Tampoc no n’hi ha prou que siguin gratuïtes. Hi pot haver barreres relacionades amb la informació, el transport, els horaris, les places disponibles o la confiança de les famílies. Per això cal anar més enllà de l’oferta i garantir-ne l’accés efectiu.

Això vol dir detectar necessitats, orientar, connectar i acompanyar. Vol dir que una escola que coneix el seu entorn pugui incorporar-lo a la mirada educativa sobre cada infant. Potser aquell nen necessita reforç escolar; aquella adolescent, un espai esportiu on recuperar confiança; un altre jove, una activitat artística on descobrir capacitats que encara ningú no li ha reconegut.

Quan les circumstàncies d’una família no permeten aquest acompanyament, la comunitat ha de poder complementar-lo. No per substituir la família, sinó per assegurar que les condicions de partida no determinin les oportunitats de futur.

No n’hi ha prou que l’oportunitat existeixi. Hem de garantir que cada infant hi arribi, hi sigui acollit i s’hi pugui vincular.

Més intensitat allà on més es necessita

L’equitat significa concentrar més suport allà on les desigualtats són més profundes i en els moments en què una trajectòria educativa corre més risc de trencar-se.

Aquesta mirada ha de ser territorial: hi ha barris i municipis que concentren més vulnerabilitat i disposen de menys oportunitats educatives. Però també ha de tenir en compte les trajectòries personals. Les transicions entre etapes, les absències reiterades, la desvinculació emocional o les primeres experiències de fracàs són moments en què un acompanyament adequat pot canviar un recorregut vital.

Les Escoles de Noves Oportunitats en són un bon exemple. El seu model personalitzat, integral, flexible i connectat amb l’entorn permet que molts joves que havien abandonat els estudis recuperin la confiança, reconstrueixin el seu itinerari i tornin a imaginar un futur possible.

Si aquesta connexió entre educació, acompanyament i entorn funciona quan una trajectòria ja s’ha trencat, hauríem de ser capaços d’incorporar-ne els aprenentatges molt abans que es trenqui.

Educar és una responsabilitat col·lectiva

L’equitat educativa no dependrà només del percentatge del pressupost que destinem a educació. La inversió és imprescindible, però també hem de decidir com, on i en quins moments la despleguem.

Necessitem construir entorns educatius potents, garantir que les oportunitats arribin efectivament a cada infant i intensificar els recursos als territoris i en les trajectòries que més ho necessiten. Capacitat comunitària, accés efectiu i equitat han de formar part d’una mateixa política educativa.

Des de la Fundació Marianao fa quaranta anys que constatem que cap institució transforma tota sola una realitat complexa. Quan escoles, famílies, administracions, serveis públics, entitats i comunitat comparteixen una missió, les oportunitats es multipliquen i els vincles es fan més forts.

Posar l’escola al centre no significa carregar-la amb tota la responsabilitat. Significa envoltar-la d’una comunitat que també educa, acompanya i sosté.

Perquè educar és una tasca col·lectiva. I perquè només una comunitat compromesa amb tots els seus infants pot garantir una educació veritablement equitativa.

Si creus que educar és una responsabilitat col·lectiva, fes-te sòcia i ajuda’ns a continuar construint comunitat.