Xavier Pedrós: «L’esperança no és pensar que tot anirà bé, sinó creure que podem transformar la realitat»

Xavier Pedrós és president de la Fundació Marianao i ha dedicat bona part de la seva trajectòria a l’acompanyament de persones en situació de vulnerabilitat i a la transformació social. Va treballar com a delegat d’Assistència al Menor a Justícia Juvenil, al Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, i ha estat vinculat durant dècades al desenvolupament del projecte comunitari de Marianao, a Sant Boi de Llobregat.

El passat 2 d’octubre va ser convidat a pronunciar la conferència inaugural del Màster d’Espiritualitat i Benestar Emocional del Campus Sant Joan de Déu. Sota el títol Quan la vida busca sentit, va compartir una reflexió construïda a partir de la seva experiència vital i de les històries de moltes persones que l’han acompanyat al llarg del camí.

Parlem amb Xavier Pedrós sobre què significa viure una vida amb sentit, per què necessitem recuperar l’espiritualitat i quin paper tenen els vincles i la comunitat en una societat marcada pel malestar emocional, la soledat i la desconnexió.

Parlem molt de salut mental i benestar emocional. Però parlem prou del sentit de la vida?

Potser hem identificat massa el benestar emocional amb sentir-nos bé, gestionar correctament les emocions o no patir. Però la vida no sempre és així. Hi ha dolor, pèrdues, fragilitat i moments en què no tenim respostes.

Crec que el benestar emocional també té a veure amb tenir motius per viure, tenir algú a qui estimar, sentir que importem a algú, formar part d’alguna cosa i poder imaginar un demà. Trobar algun sentit, fins i tot quan la vida fa mal.

Per això em sembla important recuperar una pregunta essencial: què necessita una persona per viure una vida amb sentit? No tinc una resposta definitiva, però sí una convicció que s’ha anat fent més profunda amb els anys: el sentit de la vida té molt a veure amb l’amor.

A la conferència reivindicaves l’espiritualitat com una dimensió fonamental de la vida. De què parlem exactament quan parlem d’espiritualitat?

No parlo necessàriament de religió. Parlo d’aquella dimensió profunda de l’existència que ens posa davant de les grans preguntes: qui soc? Què estimo? Què dona sentit a la meva vida? Què faig amb el sofriment? Què espero? Qui camina al meu costat?

L’espiritualitat té a veure amb la capacitat de mirar la vida en profunditat, d’obrir-nos als altres i de descobrir que formem part d’una realitat més gran que nosaltres mateixos.

Algú pot anomenar aquesta experiència Déu; algú altre, amor, transcendència o vida. I hi haurà qui no necessitarà posar-hi cap nom. Per a mi, el més important no és tant el nom com l’experiència.

I aquesta espiritualitat no hauria de servir per fugir del món. Ben al contrari: ens hauria d’ajudar a viure’l més profundament, a deixar-nos tocar pel que passa al nostre voltant i a respondre amb amor, cura i compromís.

Vivim en una societat permanentment connectada. Per què, aleshores, podem sentir-nos tan sols?

Portem el món sencer a la butxaca. Podem comunicar-nos en segons amb persones que són a milers de quilòmetres i rebem missatges constantment. Però podem tenir centenars de contactes i no saber a qui trucar quan tenim por o necessitem que algú ens escolti.

Hi ha una diferència fonamental entre estar connectats i estar vinculats. Podem comunicar-nos sense escoltar-nos, compartir moltes coses sense arribar a compartir-nos nosaltres mateixos.

Els vincles necessiten temps, presència, confiança, reciprocitat i cura. Necessitem sentir que algú sap qui som, que la nostra vida importa, que podem comptar amb algú i que algú també pot comptar amb nosaltres.

Potser aquesta és una de les grans necessitats espirituals del nostre temps: tornar a vincular-nos. Perquè ningú no es construeix sol.

Després de tants anys acompanyant persones, hi ha alguna experiència que t’hagi ajudat especialment a comprendre aquesta necessitat de reconeixement?

N’hi ha moltes. Recordo especialment el David, un jove que vam conèixer a Marianao l’any 1992. Tenia una història familiar complicada i havia viscut situacions de consum i conflicte amb la justícia.

Un dia ens va dir una frase que no he oblidat mai: «Aquí, al Casal, és l’únic lloc de Sant Boi on em diuen David.»

En altres espais podia ser l’expedient, el conflictiu, el consumidor, el problema. Però allà era David. Només David.

Va morir molt jove, amb divuit anys, per una sobredosi. La seva història em continua acompanyant perquè ens recorda fins a quin punt necessitem sentir-nos reconeguts i estimats.

També recordo un noi amb qui treballava a Justícia Juvenil. Un dia em va mirar i em va dir: «Xavier, en el fondo soy bueno.» Quan li vaig preguntar per què ho creia, em va respondre: «Porque lo veo en tus ojos.»

Aquell moment em va ensenyar una cosa que he tingut molt present: tots som mirall per als altres. Amb la nostra mirada podem retornar a una persona la pitjor imatge que té d’ella mateixa, però també podem ajudar-la a descobrir alguna cosa valuosa que havia deixat de veure.

Acompanyar comença, moltes vegades, aquí: mirant una persona de tal manera que pugui tornar a reconèixer la seva dignitat.

Parles de la necessitat de «desfatalitzar la història». Què significa aquesta expressió?

Significa recordar que la història no està escrita. Ni la del món, ni la dels pobles, ni tampoc del tot la de les persones.

Quan definim un jove com a conflictiu, una persona pel seu diagnòstic o algú per una addicció, podem acabar convertint una situació de la seva vida en el seu destí. Però una persona sempre és més que allò que li ha passat.

Desfatalitzar és tornar a obrir possibilitats.

I això també serveix per als grans problemes socials. De vegades parlem de la pobresa, la desigualtat o la destrucció del planeta com si fossin inevitables. Però moltes d’aquestes realitats són conseqüència de decisions humanes i, per tant, també poden ser transformades.

Una persona que va marcar profundament la meva vida i la història de Marianao va ser Joan N. García-Nieto. Ens parlava de la utopia necessària i ens repetia: «Que no ens robin l’esperança que podem canviar el nostre petit-gran món.»

Per a mi, l’esperança no és pensar que tot anirà bé. És negar que la història estigui tancada. És continuar creient que podem transformar alguna cosa, encara que no ho puguem canviar tot, ni fer-ho sols, ni aconseguir-ho demà.

Com es tradueix aquesta mirada sobre el sentit de la vida en la manera d’acompanyar les persones des de Marianao?

Crec que ens obliga a ampliar les preguntes que ens fem.

Quan acompanyem una persona, necessitem conèixer les seves dificultats i necessitats. Però també hauríem de preguntar-nos què li dona sentit, què estima, què espera, quins vincles té, què la fa sentir viva i què voldria aportar als altres.

Una persona no és només un conjunt de necessitats que hem d’atendre. Té una història, desitjos, capacitats, ferides, somnis i un projecte de vida que mereix ser reconegut.

A Marianao hem après que els espais comunitaris poden tenir un valor profund en aquest procés. No només perquè ofereixen activitats o recursos, sinó perquè permeten trobar-se, establir relacions, participar i descobrir que un mateix també és necessari per als altres.

Parlem sovint de la tribu. Però no d’una tribu tancada, on tothom ha de pensar igual. Parlem d’una comunitat on cada persona pugui trobar el seu lloc, ser reconeguda i aportar alguna cosa.

I aquesta mirada no pot quedar limitada a les relacions amb les persones que acompanyem. També ha d’impregnar la manera com ens relacionem dins de l’organització, com cuidem els equips, com gestionem els conflictes, com prenem decisions i com exercim les responsabilitats.

Si volem construir comunitat, hem de començar per viure-la en el nostre dia a dia. Això vol dir generar espais de confiança, escolta, reconeixement i suport mutu, també entre les persones que formem part de Marianao. Perquè la cura no pot ser només allò que oferim als altres: ha de formar part de la nostra cultura i de la nostra manera de ser i fer com a organització.

En una societat on sovint sembla difícil imaginar un futur millor, què necessitem per recuperar l’esperança?

Necessitem tornar a reconèixer-nos com a persones capaces d’incidir en la nostra història personal i comunitària. I necessitem construir xarxes amb altres persones, comunitats i organitzacions, perquè transformar la realitat no és una tasca solitària.

Però també hem d’entendre que l’espiritualitat i l’esperança no poden quedar reduïdes a una experiència interior o a una actitud individual.

Quan escoltem el patiment de les persones empobrides, de qui viu sol, de qui perd casa seva o de qui no troba oportunitats, aquest patiment ens interpel·la. Ens demana compromís i ens obliga a preguntar-nos què podem transformar de les condicions que el generen.

No es tracta només que una persona sobrevisqui. Es tracta que pugui desenvolupar plenament les seves possibilitats.

Potser, en el fons, la qüestió és construir llocs, relacions i comunitats on qualsevol persona pugui sentir: «Aquí em coneixen pel meu nom. Aquí no camino sol. Aquí la meva vida importa.»

Perquè cuidar l’ànima d’una persona també és ajudar-la a descobrir que té alguna cosa per oferir, que forma part d’una comunitat i que pot contribuir a transformar el món.

Si creus que una comunitat que cuida, acompanya i genera esperança pot transformar vides, fes-te sòcia de Marianao i ajuda’ns a fer-ho possible.